EL GRUP PARAULES AL VENT DE L'ESCOLA PERMANENT D'ALUMNES D'ALBAL, QUE COORDINE, OFERIRÀ UN RECITAL DE POESIA MUSICADA, AMB MOTIU DE CELEBRAR EL DIA DE LA DONA TREBALLADORA, EL PRÒXIM DIA 5 DE MARÇ DEL 2009, L'ENTRADA ÉS LLIURE, VOS ESPEREM. MES INFORMACIÓ EN www.paraulesalvent2008.blogspot.com
A Massanassa hi ha una Associació de Dones Progressistes, que volen celebrar el dia de la Dona Treballadora, amb poesia que reivindique, més justícia, amb poesia que parle en clau d'igualtat.
Dimarts que ve, 3 de març a les 19,30 hores, en els baixos de l'edifici que alberga la Biblioteca Pública Municipal de Massanassa, que està en la Plaça País Valencià, 5 farem un recital amb obra de: Angela Figuera, Marisol González Felip, Josep Vicent Marqués, Vicent Andrés Estellés, LLuís LLach, Miguel Hernández, Carmelina Sánchez-Cutillas, LLuís Roda, Juana Inés de la Cruz, Mario Benedetti, Sonia San Román, José Agustín Goytisolo, Maria Beneyto, Isabel Clara Simó, Ramon Solsona i Julio Pavanetti.
M'han dit les organitzadores, que l'entrada és lliure, així que si eixe dia a eixa hora, algun dels escoltadors/lectors d'este blog, li abelleix podem veure'ns i sentir-nos en persona. Jo segur, que allí estaré. !Salut i Poesia!
M'agradaria que la gent que vaja escoltant els temes que he penjat de Jordi Gil em donara la seua opinió sobre este cantautor alcoià, oblidat i relegat, pels que dirigeixen la cultureta, a veure si entre tots fem alguna cosa per recuperar el que en veritat és poesia i cultura en la nostra llengua; i així si des d'algun lloc ens llig Jordi Gil, li donem una espenta de carinyo i admiració.
CARTA A L’OVIDI de Jordi Gil
Per si de cas ens pots veure, saps lo molt que t’estimem els amics mai t’bolidem i et recordem allà on sigues.
Cantem les teues cançons a mena de referencia, no hem pogut canviar el mon i plorem la teua absència.
Pelegrinem a la serra cercant romer i timó per veure si ens dius: sóc jo! respirem la teua cendra.
Passejant ponts i costeres places i cantons “pinyó” ballen els vals les “tereses” que per tu en viuen al cor.
Per si de cas les vacances foren per a tu un temps molt llarg pensa que ací els teus companys passem els jorns esperant-te.
T’escric al cel que tocaves on és segur que tu estàs ja he esborrat el deu de març d’aquell absurd calendari.
Per si de cas ens pots veure prega a Déu per tots nosaltres.
EL TARDOCAPITALISMO TAMBIÉN COMO PROYECTO LINGÜÍSTICO
de Antonio Orihuela
No lo llames competencia porque es monopolio. No lo llames derecho al trabajo porque es permiso de trabajo. No lo llames información porque es publicidad. No lo llames aplazamiento porque es censura. No lo llames producción porque es alienación. No lo llames movilidad porque es precariedad. No lo llames flexibilidad porque es contrato basura. No lo llames fin de contrato porque es despido. No lo llames depresión porque es impotencia. No lo llames moobing porque es malestar laboral. No lo llames accidente laboral porque es terrorismo empresarial. No lo llames emprendedor porque es empresario. No lo llames ganancias netas porque es destrucción de recursos no reproducibles. No lo llames beneficio porque es apropiación de economías externas. No lo llames televisión porque es masajeo ideológico. No lo llames autonomía porque es telefonía.
No lo llames tu victoria porque es nuestra derrota.
Era junt a Maria Beneyto, representant de la poesia de posguerra escrita per dones i en valencià, volem recordar-la en estos poemes, que estan en el disc de poesia recitada POETES PER A TOTS; que vaig treure fa uns anys, acompanyat a la guitarra per JOSÉ GUEROLA.
QUIERO SUMARME DESDE AQUÍ, A LOS ACTOS QUE SOBRE LA OBRA DEL POETA, ESTÁN REALIZÁNDOSE CON MOTIVO DEL SETENTA ANIVERSARIO DE SU MUERTE, MUCHOS DE ELLOS EN EL PUEBLO DONDE VIVIÓ MIENTRAS VALENCIA FUE CAPITAL DE LA REPÚBLICA, ROCAFORT... AQUÍ OS DEJO EL POEMA "RETRATO" QUE GRABÉ HACE AÑOS JUNTO AL GUITARRISTA CLÁSICO PEPE GUEROLA, EN NUESTRO DISCO "POETES PER A TOTS"; LAS INTRODUCCIONES SON EN VALENCIANO, EL POEMA EN SU LENGUA ORIGINAL
M'abelleix continuar recordant, l'oblidat cantautor alcoià. En el seu disc AL MEU PAÍS teniu aquesta cançó al Tren Xitxarra ! I Canal 9 sense programar poesia i cançó! !quina llàstima!...
Escoltar cantar a Jordi Gil, este poema del seu disc AL MEU PAÍS no te preu:
Fa més de deu anys, en el poble alacantí de Novelda, van organitzar una marató poètica en la que van participar moltíssims artistes, allí vam estar el guitarrista clàssic que llavors m'acompanyava Pepe Guerola i jo; i allí vaig escoltar cantar a un cantautor per a mi desconegut, JORDI GIL, amb una veu profunda i claríssima, este cantautor d'Alcoi, va desgranar un repertori compost de poemes propis i algun poema de Joan Valls. Vam xarrar un moment, em va comentar que era amic d'Ovidi Montllor, que havia estat molts anys a Andorra, ens vam queixar junts de l'abandó de la Cançó i vaig perdre la seua pista. El vaig buscar durant anys, perquè mai havia escoltat una veu tan clara en la nostra llengua com la de JORDI GIL, a través d'un amic alcoià, vaig poder aconseguir un disc seu en una llibreria d'Alcoi, i després de moltes gestions, parlar amb ell, perquè des de fa temps viu apartat amb la seua família en un xicotet poble pròxim a Alcoi. Fa un parell d'anys, va traure un altre disc, els dos discos que tinc seus, estan compostos principalment de cançons pròpies, que són poemes, extraordinaris poemes. Igual que Ovidi, Jordi Gil ha sigut obviat per la cultura, i relegat a l'oblit, com tants altres professionals valents, que han sigut fidels als seus principis i amb això s'han convertit en molestos. Des d'ací, vull recordar l'existència d'este professional necessari, la seua veu, la seua música. Gràcies Jordi.
FÍN DE SEMANA DE PURA LÓPEZ CORTÉS Se salpicó la noche de vidrios y bebidas, de motores rabiosos, de música estridente; y fue sucio el asfalto bajo el frío neón de las tristes farolas. Brillaba la basura que generó su fiesta y muchos terminaron su ritual del viernes. Sólo albergaba la calle a unos pocos muchachos -sin barba todavía- que rompen las botellas con las que se embriagaron y destrozan los vasos. Acodado al socaire de un oscuro rincón otro ángel nocturno se pica tristemente. Un poco más arriba copula una pareja y cerca, a pocos pasos, mientras hablan con chicas y con otros colegas, dos de ellos orinan de cara a la calzada. Un hombre (su reloj incrustado en la frente) se asoma a la ventana. (Al cabo de unas horas de nuevo hacia el trabajo). Se toma un valium cinco, recuerda con nostalgia reuniones clandestinas cuando entonces soñábamos. Y el insomnio golpea insistente en sus sienes.
DESLENGUADOS DE DANIEL BELLÓN La leyenda la recogió la tradición la tradición la oyó el conquistador y de ahí bajó al papel en la lengua de los francos.
Gadifer de Lasalle pretendiente al trono o dominio de las recién vistas Islas Canarias cuenta de su estancia en la isla Gomera
y el país está habitado por mucho pueblo que habla el lenguaje más extraño de todos los países de esas partes
hablan con los bezos como si no tuviesen lengua
Y aquí cuentan que un gran príncipe por algún crimen los hizo poner allí y les mandó cortar la lengua; y según la manera de hablar parece increíble
Más tarde otra fuente recoge sobre el origen de esta población
algunos piensan que los romanos que moraban en África la habían desterrado allí tanto a los hombres como a las mujeres después de cortarles la lengua por haber insultado a los dioses de Roma
De ahí la lengua silbada que aún usan los gomeros lengua de lenguas cortadas por ofender un poder que sólo admite su lenguaje propietario
lengua de deslenguados construyeron un idioma de aire surgido de las manos y los besos que sube las crestas de los barrancos y extiende sus ecos sobre el mar resistiendo conquistas diásporas persecuciones
construir una lengua líquida que unifique y libere y se haga ascua sobre el territorio casa común de la gente del común
un idioma de pájaros
es sueño de poetas y trabajo de poetas que quieran trabajar
A Jesús lo conocí en los encuentros de poesía "Voces del Extremo" que organiza el poeta Antonio Orihuela , en Moguer, el pueblo de ambos. Jesús Márquez, es uno de los mejores cantautores que tenemos en el panorama español, al menos así lo veo yo. Su disco CIUDADANO DANIEL, CIUDADANO NADIE que podéis adquirir en la FNAC y EL CORTE INGLÉS, reune poemas de autores y autoras rabiosamente actuales, como Antonio Orihuela, Eladio Orta, Inma Luna, Luis Felipe Comendador, Santiago Gómez Valverde etc. etc. Os dejo un enlace de youtube en el que podéis escucharlo cantar el tema que da nombre al disco:
Lucho Roa , es un cantautor chileno, afincado en Valencia, es mi amigo, mi hermano, a veces mi compañero de escenario,un hombre sensible y una gran voz, que ha reunido en el disco RABDOMANTES temas de siempre de poetas como Neruda, Hernández, Goytisolo etc. etc. otro disco que los amantes de la poesía, no podemos dejar de escuchar, podéis encontrarlo en "Librería Primado" Avd. Primado Reig Nº 102 Valencia Tlf:96 3616040
también os dejo un vídeo donde podéis escuchar la calidad de Lucho Roa.
CONCEPTOS BÁSICOS PARA UNA HUIDA de Pedro del Pozo y Toscano
I Ahí fuera llueve los tres pájaros están dormidos yo miro los ojos cerrados aquí dentro en la casa en silencio ella duerme parece soñar una huida yo no duermo pero también suenño en la huida la dulce huida cogidos de la mano.
II Escaparemos hacia la tenue luz de detrás de la ventana hacia el papel en blanco hacia la sonrisa y la palabra agradable y el beso en la mejilla y el poema mil veces leído escaparemos por una cuestión de principios.
Huiremos tan lejos como sea posible y cuando lleguemos fundaremos el país donde los besos lo curan todo.
HOMENATGE A ESTELLÉS de Marisol González Felip
Hi ha la dona de la neteja amb un queixal cucat, la solitud de les milotxes, l’agost d’asfalt i els edificis Prop, les xicones de la jaqueta vermella i la mare que plora i va a la inspecció, el fill de vint-i-dos anys que vol escriure, el pare malalt de càncer i amb seixanta-tres anys, les faenes inútils de la burocràcia, un vent que ho amera tot de neguit, els núvols de llum perversa, les botigues tancades i els bars en obres, la calor imperfecta i els diaris esmorteïts, el mandrós silenci de les palmeres, els funcionaris que fitxen habitualment, la gent que busca i no troba aigua en la mar, la gent que s’ho engul tot, les oficines d’atenció al públic, l’anonimat dels casos i de la pena, el jóvens que han passat l’oposició, la paperassa que bull en les clavegueres, la modernització i els punt com de cada dia, la incultura que difon la televisió, les arroves infinites i virtuals, la finestra des d’on es veu el Micalet, els col.legis concertats i els públics, els qui criden per telèfon sense saber per què, els qui demanen auxili en vacances, la clau que obri tots els panys, els versos d’Estellés i el campanar del seu poble, el nord residencial de la ciutat amarga, el donzell fanàtic de la memòria, l’inici de segle i Sant Miquel dels Reis, el gran foc dels garbons com una pentecosta, les paraules més essencials, la llengua que no té veu, el país que no vol ser país, la son de les set del matí, els jardiners municipals i el Palau de Congressos, Burjassot i Canal 9 en l’epicentre del viure, la carretera i els cotxes i, de sobte, el miracle d’un lloc per aparcar.
CANCIÓN DE AMOR PARA UNA DIOSA DE SANTIAGO GÓMEZ VALVERDE
TEXTOS:
MI MUNDO TUYO de Nacho Buzón
mi mundo es poca cosa.
no poseo grandes capitales, así que sólo te puedo ofrecer doblar modestamente la esquina de alguna calle en Roma, o jugar al escondite por las ruinas de la acrópolis.
aparte de esto, poco más…
tal vez un paseo por la playa, un delgado volumen de poemas de Benedetti, aquella canción de cierto francés, el sabor del vino tinto.
ah, se me olvidaba, también poseo una gran capacidad para amarte.
mi mundo es tan poca cosa, es tan pequeño, que apenas quepo yo dentro.
pero desde hoy ya lo sabes,
mi mundo es tuyo.
L’ARBRE VELL de Marc Granell
I En la ciutat hi ha una plaça i en la plaça un arbre vell. En l’arbre hi ha la tristesa de saber que és el darrer.
Abans n’hi havia mols altres, ara tan sols queda ell com un record que s’apaga entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo, que molesta, que el seu verd trenca l’estètica pura dels edificis que té voltant-lo, voltors altíssims a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien aparcar vint cotxes més. Que és la casa on s’arreceren centenars de bruts ocells que ningú recordaria si no fos perquè viu ell…
II
En la ciutat –algú conta- hi havia fa molt de temps un arbre gran i molt trist que se sabia el darrer i plorava fulles grogues en la tardor, i a l’hivern es despullava i cantava estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera despertava les arrels, oblidava un poc la pena i obria el somriure verd que en estiu era rialla que et feia sentir-te bé quan, fugint del sol, entraves en el cercle tou i fresc del seu regne que assetjaven cotxes, finques, fum… diners.
Quan el tallaren plovia. Jo no he vist ploure, mai més.
CANCIÓN DE AMOR PARA UNA DIOSA de Santiago Gómez Valverde
Apoyá en el quicio de tu tontería te balanceabas con swing de modelo, mientras yo te hablaba tú me sonreías con indiferencia moldeándote el pelo.
Bebías cerveza. Eran las tres menos diez. Te dije: ¿tienes prisa? Respondiste: ¿para qué?
Mi casa está sola si quieres venir, en su caracola se escuchan las olas del mar de Madrid.
Fumaste de gorra Sentada en mi cama, Arropé con besos Tu cuerpo de arena.
Yo era una ventosa fundido en tu espalda, tú te humedecías como una sirena.
Cerraste los ojos verdes, Y apagaste la luz que alumbraba en la mesilla tus senos de seda y tul.
Mi casa está sola si quieres venir, en su caracola se escuchan las olas del mar de Madrid.
Fa uns dies, vaig recitar dins l' I.E.S Pare Vitoria d'Alcoi, ja vaig comentar algunes coses en l'entrada corresponent. També vaig dir, que allí estava el meu amic i company, Vicent Romans, i que va acudir al recital amb un professor de Tecnologia (Raimon), amb el qual he sintonitzat ràpidament. Li vaig enviar un text de María Eloy titulat "Ciencias", i per a la meua sorpresa, Raimon, em contesta amb una composició simpatiquíssima, en la que recorda el meu recitat dels travallengües i el poema que vaig dir als xiquets sobre l'amor de Frankesnstein, i en la que fa caure tòpics sobre la capacitat literària dels de ciències; m'expressa en vers àgil i irònic, les seues sensacions durant el recital i el seu agraïment per la meua bona memòria, per enviar-li el poema citat. Vull deixar en el blog, constància, de la xicoteta broma literària de Raimon , com a mostra i reconeixement a tots els de Ciències, que s'estimen les lletres:
"Jo soc aquell, un home no tan gran, de bata mostosa i mal afaitat, profe de tecnologia que a l'institut Pare Vitòria t'ha escoltat, amb els xiquets, sentat damunt d'una taula i mig de costat.
Soc l'espia, vingut de les set ciències. Però sé que escoltaràs les meues raons, perquè sé dir fetge, i també sé dir collons.
Femelles, frontises i volanderes! Perpals, pinyons i revoltons!
Nosaltres també en sabem de “travallengues”, de noms horrorosos i desgavellats, fórmules, taules, gràfiques i altres entrellats.
Res més que donar-te le gràcies, per penjar aquell poema de ciències què, de vegades, recites als batxillerats.
I com que no sé amb què ni com t'ho agrairé, que quelcom qui es queixa, no sap de què ni perquè, et regale... una fórmula de quimiqué.
Ala! Ací està.
para dimetil amino... a mi no i a tu tampoc benzilidè... “eso! Que les den!” rodanina. La neboda de Frankestina, eixa, la que era novia de Frankesten.
Gràcies, amic. Salut i força! Raimon. (el profe de Tecnologia)"
Quiero ser fabricante de olores para que la gente tenga algo distinto que regalar en los cumpleaños, en los bautizos, en las bodas o en las fiestas de guardar.
Quiero vender un frasco que contenga esencia de olor a tiza blanca, mezclada con una pizca de mina de lápiz recién afilado para los que añoran la infancia.
Para los atrapados tendré eau de toilette de gasolina, sutilmente mezclado con un toque amargo de cerveza.
Para los tristes olor a palomitas de maíz y a chocolate con churros.
Para los exiliados en las ciudades esencia de puchero y sopa de ajo.
Para los ancianos un bálsamo suave con aroma a recién nacido.
Y para quienes todo tiene el mismo olor, el mismo sabor, la misma forma, les daría un frasco vacío, como su vida.
XIQUET D'ARENA d'Antonio Martinez Ferrer
Les bombes segueixen el seu treball, la fam camina solta entre els veïns del carrer.
Per què no li dones al xiquet d’arena dels braços perduts una pastilla per al dolor?
On estan els bolquers del xiquet d’arena que no pogué nàixer?
Maleïdes bombes alliberadores!
Xiquet d’arena hauràs de somiar llibertats encara que despertes en un Guantánamo;
encara que tot siga Guantánamo.
Roba-li espais al buit, encara que el dissabte estiga embolicat en fil de ferro punxós.
Creua ràpid, més ràpid!
corre, corre xiquet d’arena!
DO DEL DECÒRUM de Manel Garcia Grau Si la vida no m'exigira cert decòrum hi aniria sense afaitar la barba, no em netejaria el cos cada matí, ni em raspallaria les dents al migdia, ni em callaria certes paraules altisonants. Dono per fet que cal anar per la vida amb certa decència i amb certa dignitat personal, com també dono per fet que moriré pobre i oblidat sense cap placa en cap paret -ah, el vell costum dels necis i els trepaires-, que no cal que em pose cada matí flors als cabells ni robes esbiaixades per semblar un poeta autèntic ni cal que me'n vaja a dormir amb el compte corrent del viure en continus números rojos. Com que la vida m'exigeix cert decòrum hi vaig sense deixar-me afaitar les paraules, sense deixar que em netegen ni el crit ni la utopia, ni em raspallen els llavis i la fúria, ni anar-me'n a dormir sense fer l'amor a la fortuna o al somni ni callar-me mai el fèrtil i ardent do de l'heretgia. Car dono per fet que cal anar per la vida amb certa decència.
CLASES SOCIALES de Isabel Pérez Montalbán Con seis años, mi padre trabajaba de primavera a primavera. De sol a sol, cuidaba de animales.
El capataz lo ataba de una cuerda para que no se perdiera en las zanjas, en las ramas de olivo, en los arroyos, en la escarcha invernal de los barrancos.
Ya cuando oscurecía, sin esfuerzo, tiraba de él, lo regresaba níveo, amoratado, con temblores y ampollas en las manos, y alguna enredadera de abandono en las paredes quebradizas de sus pulmones rosas y su pequeño corazón.
En sus últimos años volvía a ser un niño: se acordaba del frío proletario, (porque era ya sustancia de sus huesos), del aroma de salvia, del primer cine mudo y del pan con aceite que le daban al ángelus, en la hora de las falsas proteínas.
Pero su señorito, que era bueno, con sus botas de piel y sus guantes de lluvia, una vez lo llevó en coche de caballos, al médico.
Le falla la memoria del viaje: lo sacaron del cortijo sin pulso, tenía más de cuarenta de fiebre y había estado a punto de morirse, con seis años, mi padre, de aquella pulmonía. Con seis años, mi padre.
