Padre nuestro que estás en paradero desconocido, líbranos de ti.
No nos llenes el tiempo con tu ausencia.
Tú utilizaste el fuego del infierno para encender el sol de nuestra infancia.
No nos des certidumbre de tus ojos después de que los nuestros ya no puedan mirar la rosa negra de la vida.
Oh cordura de Dios que catas el pecado del mundo, dispendia tu piedad en los cobardes, los que te encuentran en cualquier fenómeno de meteorología, los que imponen tu Nombre en leyes y oraciones
confórmate con ser un huésped de nuestra infancia rota en mil pedazos.
Vacíanos de Ti, regresa a tus orígenes a aquella inmensa noche de tormenta en la que el miedo de unos monos te inventara
en mi trato diario con personas de toda índole he podido identificar algunas categorías de gente peligrosa
es bueno desconfiar por principio de aquellas personas que llaman por teléfono y no se identifican creyendo seguramente que con sólo oír su voz uno sabrá de quien se trata cuando en realidad no tenemos la menor idea y tardamos unos segundos irritantes tratando de descubrir quién es aquella confianzuda persona que nos llama y omite decir su nombre
no vale la pena leer siquiera por curiosidad cualquier correo electrónico escrito con mayúsculas pues me consta que sus autores son siempre personas deplorables en extremo confundidas y que rara vez se lavan las manos
es justo odiar por tiempo indeterminado a cualquier individuo que nos detiene de pronto inesperadamente y pregunta con una sonrisa ¿te acuerdas de mí? cuando por supuesto no tenemos la más pálida idea de quién es y casi con seguridad tampoco queremos saberlo
es muy conveniente ignorar ( y en ciertos casos insultar) a las almas inquietas que llaman por teléfono antes de las nueve de la mañana sin importarles despertarnos o a las desgarradas amistades que llaman de madrugada
bajo amenaza de ser víctimas para contarnos una pena de amor pues es bueno dejar constancia de que nadie que llame por teléfono por algún asunto trivial antes de las nueve de la mañana a pasada la medianoche merece respeto ni compasión
no recomiendo hacer amistad con personas felices que no lean por lo menos un periódico al día
sugiero despreciar a todas las personas que mandan e-mails con cadenas de oración que debemos prolongar bajo amenaza de ser víctimas de algún maleficio y a las que nos hacen llegar correos electrónicos grupales exhibiendo así nuestro e-mail ante todos los integrantes de esa odiosa cofradía a la que nunca quisimos pertenecer
me opongo por último a hacer citas de amor por internet porque me consta que siempre terminas tomando un helado con alguna criatura horrenda y mitómana
Si em permeteu l'expressió: Visca la revolució! Després d'aquestes paraules, molta gent s'esverarà. D'altra potser no s'esvere, d'altra no em coneixerà. Si em permeteu l'expressió: Visca la revolució!
I qui no estigui d'acord no li done la raó, perquè és tan necessària com per la terra la saó. Si em permeteu l'expressió: Visca la revolució!
Fixeu-vos que no la cante a crit sec ni amb passió, la pronuncie amb respecte, amb tendresa i devoció. Si em permeteu l'expressió: Visca la revolució!
No us penseu que vol dir guerres, ni destroces, ni rancors. Vol dir coses estimades: llibertat, justícia i raó. Si em permeteu l'expressió: Visca la revolució!
No és pas aquest crit de pobres que amb ella volen ser rics. Volem un món al dia i just, almenys per als nostres fills. Si em permeteu l'expressió: Visca la revolució!
Encara que jo i d'altres la cridem amb impaciència, ella vindrà el dia just, quan maduri la consciència. Si em permeteu l'expressió: Visca la revolució!
Tots volem que vinga a bones, sense sang, amb comprensió, i si els burgesos no ho volen, llavors serà per collons. Oh, sí. Si em permeteu com si no. Visca la revolució!
No sé calcular el trabajo que realiza una fuerza, me importa una mierda la ley de Lavoisier:
la energía la destruyo yo sin trabajo siquiera.
Es una idiotez ver un Julio con la fuerza de un newton en la distancia de un metro y, además, no quiero cambiar las cosas de sitio.
La vagoneta que me jodió en 7º de 150 kg. de masa a 2 minutos por segundo y su energía cinética no me sirvieron de nada.
La vagoneta me importaba un pepino, me gusta la mina, la explotación, el dinero en cuarzo.
Aunque supiera que energía cinética era todo lo que correría la estúpida vagoneta hasta estrellarse, en realidad me interesaba más quién coño la empujaba y por qué se dedicaría a mover vagonetas cinéticas con cierta fuerza de julios.
I faria un poema com faria l’amor a un cos prohibit: amb l’ànsia de saber que només cal l’imprescindible.
Faria un poema escrit amb sang menstrual, o amb tinta de tauró, que perdurara.
I escriuria poemes, llavors, com faría les coses que més m’agraden, que fer poemes és també violar els limits de la pàgina, i que les paraules, com les putes, s’assemblen totes una mica.
Serà a les 20,00 hores, en el carrer Senyera; dins l'Escola Permanent d'Adults d'Albal, alli coordine un grup humà, que recita poesia, i la recita amb sentiment; aquesta nit oferiran un recital amb motiu del Dia de la Dona Treballadora, i esteu invitats, l'entrada és lliure.
Són les onze de la nit, he arribat a Enguera fa escassos minuts, si no escric ara les meues sensacions sobre este recital del Día de la Dona Treballadora en Massanassa, possiblement m'adorga, estic cansat. Ha estat ploguent tot el dia, i estos dotze quilòmetres que separen Enguera de l'autovia, són especialment bonics, quan plou, encara de nit podia endevinar el camp obert, les muntanyes envoltades per la boira, i el meu cap encara amb els versos de Carmelina Sánchez Cutillas, Maria Beneyto, Marisol, Gzlez. Felip, Angela Figuera, V.A.Estellés, LLuís Roda, J.A. Goytisolo i tants altres poetes, que han celebrat amb les dones progressistes de Massanasa i amb mi, este dia de la dona treballadora. Ja havia estat a Massanassa, recitant per a les dones que componen esta Associació fa uns anys, les recordava com un grup cohesionat, inquiet i valoradores de la poesia social; ho he tornat a constatar esta vesprada/nit. Plovia, plovia molt a l'hora de començament del recital, tot augurava poc de públic, en canvi, la sala s'ha omplit, més de cent persones la majoria dones, però també alguns hòmens, han aplaudit cada poema, han vibrat amb el recital, i m'han fet vibrar a mi, de satisfacció, perquè eixa especial comunió, entre públic i recitador, que ja he donat en anomenar MOMENT POÈTIC, s'ha produït esta vesprada a Massanassa. Ha sigut una hora llarga de recital, a mi se m'ha fet curta i al públic, pel que m'han dit també. Els he dit, que a Massanassa , estic ja com a casa, sense adonar-me m'ha eixit una rima fàcil, però ara torne a deixar constància d'això, em sent entre esta gent de Massanassa, volgut i valorat, i això em dóna una injecció, d'esperança, per a continuar deixant paraula poètica, en cada un dels pobles o ciutats que requerisquen a este humil joglar. !Salut i poesia!
El meu amor consisteix a mirar les pastilles dels frens del teu cotxe, sense que tú te n’adones.
A entrar quan t’estàs dutxant, amb qualsevol excusa, a actuar com un actor de cine, fins i tot quan faig de roín.
A fer-te saber com que m’agrada l’olor de gesmil, i obligar-te a olorar-lo cada vegada que t’ho dic.
A ampliar totes les teues fotos, a fer-te proposicions indecents, com cosir-me un botó, i fer-ho de manera irresistible.
A celebrar els teus aniversaris, encara que et sàpiga mal.
A clavar-te mà, sense demanar permís, sense cap dret, amb la teua inestimable col.laboració.
A acompanyar-te sempre al metge. A desitjar altres dones sense que te n’adones. A comparar els seus culs amb el teu per exemple. A no fer res per satisfer aquest desig.
A enutjar-me pensant que tots et miren el cul.
A resitir-me que em consideres teu per sempre. A mossegar-me la llengua quan sóc a punt de dir-t’ho. A recordar-te a priori, no a posteriori. A respectar-te in fraganti. A fer-me respectar, a no dedicar-te poemes, a dedicar-te la vida. A no donarme mai per satisfet, a intentar fer-te feliç, mentrestant.
LUCÍA I CRISTINA, SÓN DOS GERMANES (UNA ESTÀ 2on d'E.S.O, L'ALTRA EN 6é PRIMÀRIA), QUE M'HAN PRESTAT LA SEUA INESTIMABLE COL·LABORACIÓ, PER A TRIAR POEMES, INTERESSANTS, PER ALS ALUMNES DE LES SEUES EDATS; VULL REGALAR-LOS LA GRAVACIÓ DEL POEMA "SMS" DE DINO LANTI, QUE ÉS EL POEMA QUE MÉS ELS HA AGRADAT A LES DOS, I SOBRETOT DONAR-LOS LES GRÀCIES I ANIMAR-LES A QUE VAGEN OMPLINT ELS SEUS PARTICULARS LLIBRES DE POESIA.- GRÀCIES AMIGUES.
SMS de Dino Lanti ÉraSMS una vez una consola Game Boy que se colgó de un playmóvil que se creía un playboy.
Nuestro playmóbil quería solamente teclear en una pradera Amena, bajo un cielo Movistar.
-pero ella quería dormir con las teclas de almohada y traerle el desayuno en su bandeja de entrada.
Cada día a cualquier hora él le hacía una llamada y de tanto descolgar fue ella quien quedó colgada.
Cada día a cualquier hora él le hacía una perdidas y al final fue ella quien no pudo dar con la salida.
Otras veces le enviaba canciones de politono y por las noches un beso con lengua de emoticono.
le mandaba mensajes con vídeo a su corazón, ya veis que su amor era de última generación.
Pero cuando se cansó le puso a esta historia fin deshaciéndose del móvil y olvidándose del PIN.
Desde entonces se alejó hasta marcarse un prefijo y después de tanto amor no la llamaba ni al fijo.
Como no le respondía ni el botón de rellamada, la consola se quedó - digamos- - desconsolada.
Ella dejó de llamarlo, ya no habría Vodafone, poco a poco fue quedando sin saldo en el corazón.
Hasta que un día tiró el móvil a la basura y entonces el suyo fue un amor sin cobertura.
MORALEJA
Aunque nunca tenga saldo el amor nunca está inmóvil. Cambia, pues, siempre de número porque la vida es playmóvil.
Apaga a ratos el móvil, que conste que te he advertido, pues cuando llama el amor lo hace a cobro revertido.
Poema contenido en el disco "Poetes per a tots" de Vicent Camps, acompañado a la guitarra de Pepe Guerola, las introducciones son en valenciano, los poemas en su lengua original
NO QUIERO DE ANGELA FIGUERA No quiero que los besos se paguen ni la sangre se venda ni se compre la brisa ni se alquile el aliento. No quiero que el trigo se queme y el pan se escatime.
No quiero que haya frío en las casas, que haya miedo en las calles, que haya rabia en los ojos.
No quiero que en los labios se encierren mentiras, que en las arcas se encierren millones, que en la cárcel se encierre a los buenos.
No quiero que el labriego trabaje sin agua que el marino navegue sin brújula, que en la fábrica no haya azucenas, que en la mina no vean la aurora, que en la escuela no ría el maestro.
No quiero que las madres no tengan perfumes, que las mozas no tengan amores, que los padres no tengan tabaco, que a los niños les pongan los Reyes camisetas de punto y cuadernos.
No quiero que la tierra se parta en porciones, que en el mar se establezcan dominios, que en el aire se agiten banderas que en los trajes se pongan señales.
No quiero que mi hijo desfile, que los hijos de madre desfilen con fusil y con muerte en el hombro; que jamás se disparen fusiles que jamás se fabriquen fusiles.
No quiero que me manden Fulano y Mengano, que me fisgue el vecino de enfrente, que me pongan carteles y sellos que decreten lo que es poesía.
No quiero amar en secreto, llorar en secreto cantar en secreto.
No quiero que me tapen la boca cuando digo NO QUIERO…
Un altre poema, d'una poeta valenciana, contingut al disc meu "POETES PER A TOTS" , amb música interpretada pel guitarrista JOSÉ GUEROLA.
TOCAR MARE de Maria Beneyto
Ara que tens el nom d'absència i la forma del buit, i la paraula glaçada en tu es diu silenci, mare
-mare meua i de tots els qui volien afillar-se al caliu que a tu et sobrava-
¿On posaré les mans que ahir tenien el costum de tocar port d'arribada?
Tocar la flama, el gel, l'aigua, la terra, tocar vidre trencat, tocar l'espina, tocar la pluja humana on va liquant-se el cor. ¿sols això em resta?
Tocava mare i ja no hi era el món darrere, amb dents, amb ungles brutes, amb colps o mans que duien la ferida.
Els germans d'infantesa i els altres que han perdut com tú la forma de ser humà ací, tot barrejat, tot en eixam, donaven a la fugida el mot que en tu ens salvava,
i en tocar-te, tocàvem pau, residus de la cova natal, pa ensucrat, neu calenta, i pròleg de la vida que anàvem aclarint.
T'escolte així parlar:
!Vine a la mare...! o !¿Qué et faré a la nit per a sopar?!
Paraules amb caliu i alè. Tebiesa de la sang fent-se llavis.
!Vine a la mare...!
A la infantesa em duies i em tornaves creuant la processó de tots el sants i verges als qui pregaves per la filla petita i per la dona, quan la febre era el pou on m'enfonsava o el cor em feia mal de veure i de viure.
!Vine a la mare...!
I el món era un manoll d'herbetes tendres, una fira de nines o el cel de pasqua blau de primavera.
Ara furte al silenci la veu teua que es fa líquid calent del riu que porte, i les quatre paraules vénen a mi per la cordial artèria, vers la vida que visc freda i ferida, vers el món roig de sang, negre de pluja o gris de cendra, inacabable cendra de gent morta cremada per l'oblit. "Vine a la ..."
