12.2.09

RECITANT EN EL POBLE D'OVIDI MONTLLOR.- IES PARE VITORIA 1ER. E.S.O.- ALCOI


Feia temps que no recitava per estes terres de l'Alcoià i el Comtat, són terres que m'estime molt. Dels primers recitals que recorde haver fet amb el guitarrista Pepe Guerola pels anys 90, van ser per estos pobles. Este matí, he arribat fins a Alcoi a això de les deu del matí, la Mariola estava tan bonica com sempre, sé que algun dia, quan la meua situació personal ho permeta, em vindré a viure a estes comarques. Venia a recitar per als alumnes d'1er d'E.S.O de l'I.E.S Pare Vitoria d'Alcoi. Fa temps que Pilar Gomis, la professora d'estos alumnes, m'havia manifestat l'interés que els jóvens estaven mostrant, cap a la poesia, amb ella estaven treballant textos de Gabriela Mistral i Carlos Edmundo de Ory, entre d'altres poetes. He dit moltes vegades, que si hi ha una edat difícil en açò dels recitals, eixa edat és la dels cursos que es corresponen amb primer i segon d'E.S.O. (ni xiquets, ni jóvens) un poquet de cada cosa. M'ha rebut Toni, professor del departament de castellà, company de Pilar també del departament que organitzava l'acte. Toni, junt amb dos voluntariosos alumnes han habilitat les cadires, en l'aula que més tard utilitzaríem per al recital. Albergava la il·lusió de trobar-me, amb un bon amic meu, professor en este centre, Vicent Romans, i així ha sigut, l'he vist en un dels corredors del centre !quina alegria!
M'he quedat sol, uns minuts dins l'aula, i des d'un gran finestral que donava al pati, he observat els jóvens que havien d'acudir al recital, uns jugaven al futbol, altres xarraven animadament, davall la mirada atenta del meu admirat poeta, actor i recitador Ovidi Montllor, el qual des d'un mural pintat en el pati, mirava amb ulls de complicitat als seus paisans més jóvens. A les onze hem començat el recital, i com ja ve sent habitual també amb els xics i xiques alcoians , he compartit poesia , travallengües i endevinalles, en un ambient distés i agradable, amb una atenció i complicitat posada de manifest per eixos aproximadament cinquanta jóvens, que amb els cinc professors presents, m'han fet sentir com a casa. Allí ha sonat, la poesia de Rafael Alberti, els versos irònics d'Enrique Cordero amb el seu "troll enamorado", el "vampiro Toño" i "el enamorado Frankestein" de Carmen Gil, els travallengües en les quatre llengües de l'estat ,les endevinalles que estos intuïtius jóvens han resolt amb rapidesa; també he recitat versos de respecte i mestissatge d'una altra alcoiana: Isabel Clara Simó. "La respuesta del pétalo" de Juan Bonilla i algun que altre poema. Els aplaudiments, dels jóvens m'han calat fondo, però especialment, he valorat, la seua mirada oberta davant d'una cosa desconeguda per a ells, la poesia dita en veu alta, la poesia recitada, que este matí s'ha colat, també en l'ànim dels alumnes d'1er d'E.S.O de l'I.E.S Pare Vitoria d'Alcoi. I jo tinc el privilegi, d'haver sigut qui els ha portat fins al seu col·legi, eixa poesia. Resulta impagable, observar eixe moment de descobriment, davant d'una cosa que els sorprén i que els agrada. I que jo observe en les seues mirades, mentres els parle. Després del recital, Vicent Romans, m'ha regalat la seua conversació sempre interessant, la seua amistat, i uns exemplars de la revista que elaboren en el centre. He eixit d'Alcoi, deixant arrere un trosset de mi, com en cada un dels llocs que visite, hui eixe trosset se l'han quedat els xiquets i xiquetes d'1 E.S.O de l'I.E.S. Pare Vitoria d'Alcoi, amb els que a partir d'ara, mantinc un pacte, ells li han fet un lloc a la poesia en les seues vides, jo els ajudaré a mantindre'l. Vos espere, ací, a vosaltres i als vostres professors, per a continuar, eixe moment poètic que este matí hem iniciat. De moment a continuació us regale un dels textos recitats aquest matí.


SONETOS DEL TROLL ENAMORADO


PRIMERO

Sabed que feo soy, que apesto un poco,
que tengo las orejas de un conejo,
mastico los melones con pellejo,
y adjunto a mi nariz siempre hay un moco.

Mi cabeza, pelada como un coco.
La nariz, como un boniato viejo.
Mi cara no le gusta ni al espejo,
que huye de mí asustado como un loco.

Pero hoy quiero estar guapo y elegante,
pues he de cortejar a mi princesa
y debo parecer fino y galante.

Me he puesto la camisa azul turquesa
Y me he sonado el moco pendulante,
Que no ha de verlo allí…¡ por si me besa!



SEGUNDO


Me miro en el espejo de mi abuelo
y tengo que aguantarme de la risa,
me troncho, se me sale la camisa,
procuro no caerme por el suelo.

Reírse de uno mismo es un consuelo
que cura como el soplo de la brisa:
me tira la chaqueta de la sisa
y llevo un manchurrón en el pañuelo.

¡ qué importa! Iré raudo hacia el castillo,
¡ la tierra temblará bajo mis botas
y el bosque me abrirá un ancho pasillo!

Da igual que yo sea sucio y narizotas:
podrá más la belleza de este anillo,
que aunque es falso, de lejos ni lo notas.


TERCERO


¡ Ah del castillo! ¿Nadie me responde?
¿ Será que en los castillos no hay portero?
¿ O lo hay y está tan sordo el caballero
que oye campanas y no sabe donde?

¿Dónde está mi princesa, que se esconde?
¿Finge no estar? ¡ pues se le ve el plumero!
¿Acaso no he llegado yo el primero?
¿Podrá haber otro feo que la ronde?

Pues si es así, que tiemble el insolente:
lo voy a devorar de una sentada
y así echaré a la tripa algo caliente.

Parece que la puerta está atrancada…
Pensemos, pues, en algo inteligente…
¡Qué idea! ¡la hundiré de una patada!




CUARTO


¡ Allí, mirad, el príncipe cretino
bajando del balcón de mi princesa!
¡Con qué cara de pánfilo regresa!
No sabe que mi panza es su destino.

“¿ Te atreves a cruzarte en mi camino…?
Pues ven aquí, que tengo una sorpresa.
¡ no necesitaré mantel ni mesa!
¡ Te voy a merendar con pan y vino!”

¡Ñam! ¡Ñam! ¡Uy, qué mal sabe! ¡Qué correoso!
Tendré que masticarlo con paciencia…
Mejor le echo más sal, que está muy soso.

Y ahora, a por mi amada, con urgencia.
No hay tiempo para siestas ni reposo.
¡Veréis como le agrada mi presencia!


QUINTO


“Saludos, bella dama.¿ estás sola?
Perdón sin os parezco algo latoso
pero pensé que un dedo tan hermoso
merece este regalo…¿A que mola?”

( Me está sentando mal la merendola,
me encuentro muy pesado y gaseoso,
mis tripas dan gruñidos como un oso
y estoy más mareado que una ola).

“¿Cómo ha llegado aquí este listillo?
¿Quién es ese tipejo tan grotesco?
Tan feo y falso es como este anillo…

¡Qué ocurre, que me asfixio!¡Aire fresco!
¡Por Dios!, ¿de donde viene ese tufillo?
¡So guarro!¿No te habrás tirado un cuesco?”


SEXTO
(Final)
¡Oh, Cielos! ¡Qué terrible humillación!
Amigos, ahora si que la he hecho buena:
atufada mi amada, ¡vaya escena!,
por culpa de una mala digestión.

Pues yo me largo de esta habitación,
aquí se huele un aire que envenena,
aún noto mi barriga un poco llena
y siento algún que otro retortijón.

No puedo contener la pedorreta.
No sé lo que me ocurre, esto es magia.
¿Quién puso en mi trasero una trompeta?

Los médicos lo llaman “aerofagia”:
disparo gas como una metralleta,
¡no os acerquéis a mí!...por si contagia.


!Salut i poesia!

1 comentario:

Unknown dijo...

Un abrazo desde Madrid. Ya estoy trabajando en el disco.., y esta vez no te escapas. Un abrazo.

Jesús Márquez